Coral PicarolPlovia, la riera baixava com de costum i arribar a l’església es podia convertir en una autèntica odissea. Realment ho va ser, perquè sense la col·laboració de la policia, que ens va creuar la Riera, haguéssim tingut un concert sense cantaires. Justament el dia del concert de les corals, ja és mala sort! Malgrat tot en entrar i descobrir que l’església de Teià estava plena des de la primera fins a l’última fila em va fer posar alguna cosa fora de lloc per la zona de la panxa, com un pessigolleig, una mena de nervis... Allò que pronosticava com un desastre anava prenent forma: ja teníem els cantaires, el públic, els músics... tot a punt. Es presenta la Coral Picarol i el seu programa. De cop surten una vintena de nens i nenes que canten de tot i ho fan més que bé. El públic aplaudeix i aplaudeix amb sorpresa de veure com els petits han obert el concert amb aquella seguretat i màgia que transmeten. Amb les seves cançons, divertides, entretingudes i algunes de gran dificultat per aquests joves cantaires. A continuació, sense fer baixar l’expectativa, entra en escena el Cor Atàlia amb la seva música del món, ritmes desenfrenats i gràcia per interpretar el seu repertori. Des del públic estant, es pot observar com a més d’un se li escapen les ganes de ballar. Després d’aquestes magnífiques interpretacions arriba el plat fort: la Messa di Gloria de Puccini. Feia molt temps que sentíem a parlar d’aquest projecte. L’Esclat feia dos anys que assajava aquesta gran obra i l’estrena va ser d’un gran nivell: presentació de l’autor, magnífica orquesta, bones veus, feina ben feta, grans solistes, bon treball del director i el record de l’amic i cantaire Ramon Bosch, a qui es va dedicar el concert per ser qui va ser i per la seva trajectòria dins la Coral Esclat. Aquella estrena tenia tots els ingredients necessaris per emocionar els que la interpretaven i els que l'escoltàvem. Es notava el gaudi dels cantaires, del director i del públic. Per acabar amb l’acte, què millor que una obra conjunta? Va, pensiero de Nabucco (VERDI) va ser el que va donar clausura a l’acte, interpretat pel que podríem gairebé dir Orfeó Teianenc! Quin goig veure més d’una seixantena de persones que gaudeixen i fan gaudir mostrant el que millor saben fer: cantar per al poble! Heus aquí la manera d’acabar rodó un dia gris, plujós i condemnat, potser és per això que diuen que “qui canta, els seus mals espanta”.
